Començaré per dir-te
que enyoro l’ahir
ple de llums,
la imatge tendra del teu silenci,
el soroll de les onades
esclatant a la teva ànima,
els meus versos
omplint-te d’eternitat,
la boira allunyant-se
dels fets,
dels records,
de les hores vençudes
al meu costat,
de les nafres
que ens fan patir de dolor,
de la misèria d’aquest avui
que em fa sofrir en silenci...
enyoro cada moment
viscut al teu costat,
la joia del teu nom
de profetessa i de vers,
la dolça remembrança de la lluna
acostant-se al lloc beneït
on jeus ara,
on les veus dels homes
et volen cridar
manant-te que surtis
del teu amagatall,
però no sents els crits,
però no vols sentir el meu clam,
la meva angoixa que et crida
des del no-res d’un buit,
des de la llavor encesa
que em fa enamorar dels teus ulls,
de la teva presència inefable,
del teu humit passar d’alosa petita
com el vent que m’endú el teu nom,
que em diu que uns altres braços
et fan oblidar
al qui t’estima amb el deler
d’un poema escrit per a tu...

Vitxuquèn, 28 d’octubre de 2006

Comments

Comments